Alone in the mañ (tp): pròleg

Amb la mà prenent la cortina, amb el cos mig tapat per una tela d’opacitat incerta però sense res que amagar, mira per la finestra. De peu i tens, amb la mirada fixa en uns cables que creuen la façana de l’edifici situat tot just davant del pis que ara habita. Mirant una tonteria que ha passat mil cops per davant dels seus ull i pensant en les coses que no veu. Trobant a faltar la vista d’altres llocs, d’altres vides. Enyora la seva casa, la que ell sent casa seva tot i que mira al seu voltant i veu les seves coses aquí i ara. Enyora una casa però sorprenentment la seva memòria es remunta a un temps enrere a un altra de les seves llars passades de paissatge certament millor. Fa un petò a l’aire, esperant que el rebi la persona estimada. Somriu als núvols esperant que rebin el seu somriure tots i cadascún dels que considera la seva gent, repartits pel món. I aixecà la mà com fent un brindis per la felicitats de tants i d’ell mateix.  
[@more@]

De tornada al sofà es pregunta perquè no ho escriu, perquè no tracta de trobar les paraules que expliquin el que sent, o el que va descobrint en aquesta nova experiència. Es pregunta de pas que s’ha fet d’aquell que vivia al seu cos i ocupava el temps d’una manera tan diferent i tan semblant alhora. Es pregunta tantes coses i deixa la seva ment mourès imparablemet i silenciosa, com li és tant propi. Medita i reflexiona, dona voltes i voltes a les mateixes coses i a d’altre més noves. Però decideix no teclejar el que pensa, deixar que les idees es perdin com passa tan sovint. Es decideix per l’acció. Decideix anar cap a la cuina i encendre el calefactor de l’aigua (ja comprat de nou el butà ). Decideix anar potser a fer un tomb cap al centre, repetir el circuit de sempre innovant amb informació recien trobada i explicar els detalls d’allò que es troba per Zaragoza. Decideix convertir-se en un ésser de ficció i deixar enrere el pensador sense sentit.
 
Assegut de nou a un sofà relativament incòmode (que collons, molt incomòde tot i que ell s’hi estigui adaptant) es mira allò que ha sorgit d’un primer intent davant del teclat. Com sempre es troba davant d’una declaració d’intencions, d’un principi sense gaire cos. D’una promesa que probablement no cumplirà. Fa temps que es prohibeix aquestes coses, tot i recaure de tant en tant, així que no tindria sentit seguir endavant. Però s’ho repensa i veu quelcom diferent, ni que sigui la tercera persona; i decideix seguir amb aquest projecte. Potser, es diu, fent alguna mica de trampa i viatjant en el temps de manera discontinua, o jugant amb la ficció més enllà del necessari però mantenint les intencions que és el que valen.
 
Està assegut a la saleta, una habitació petita que exerceix d’escenari principal de la casa. El sofà decorat amb flors sobre un verd fosc d’aparença d’antigualla combina bastant bé amb el soroll de la tele, la típica cançó de Perales que ara algú reinterpreta per un programa de la tele, que té posada sense gairebé estar-ne atent per no sentir-se tan sol. Abans d’aixecar-se a la cuina, a buscar alguna cosa per menjar, fa un cop d’ull a la decoració que l’envolta. Sobre un moble de fusta clara amb aparença de ser d’un dormitori veu, en el primer prestatge que mira, dos sants, una verge i una bailaora flamenca. Més tard s’adonarà, quan vullgui comprobar la seva ignorància en simbologia sobre els sants que un d’ells no ho és sinó que es tracta, creu, que del propi jesús en una imatge dedicada al seu sagrat cor. Al costat, en un espai més utilitzat, hi ha dues espelmes i dos aparells sense pila (un ambientador i un rellotge). Al tercer, al costat d’una figura amb forma de "quelcom que inclou un colom" una interessant col·lecció de llibres que inclou una versió de el periódico del "Estatuto de los Trabajadores", "Lobo Negro, un skin", "Sultana",  el programa infantil de festes del pilar 2000, un manual de Amstrad, "Parque Jurásico" i un mini-llibret sobre Penyiscola. Aquesta sel·lecció, que ell ha deixat inalterada pel seu contingut filosófic i etnológic l’acompanyen dues cintes VHS (Zaragoza Antigua I i III), cosa curiosa tenint en compte que el pis compta amb DVD però no amb lector VHS. Sap que es podria passar més estona analitzant el pis que l’envolta (i que ho farà en altre moment) però una trucada l’interromp i va cap a l’habitació a agafar-lo.
 

Qui l’espera a l’altre costat del telefon? Com es la resta de l’espai que l’envolta? Ja se li ha apegat el to de veu dels manyos? Quines seran les seves aventures? Com es el nostre protagonista? 



4s comentaris

Tu a Boston, jo a Zaragoza

De casa estant, silenciós i tranquil, pensant com serà la resta del temps a partir d’ara m’assento de nou a escriure-vos unes paraules. Neguitós davant la incertesa, tremolós davant el viatge, emocionat davant la oportunitat, encoratjat pensant en els reptes. Nerviós sense cap mena de dubte. Content, en certa manera. Resignat a viure i desitjant Viure.
Tinc ja un peu a Saragossa (encara no sé si el dret o l’esquerre), i quan miro l’altre que descansa a Barcelona trobo a faltar un tercer peu per deixar-lo a Gandia. El meu cor es torna a dividir en tres escenaris, en tres llars, però al cap i a la fi no es la primera vegada i té molts números de no ser la darrera.
Marxo uns mesos a fora, com ja ho vaig fer a terres on anglofònes temps enrere. Però ara és diferent, ho sé i no ho puc ni vull evitar-ho. Ara el temps és més llarg (10 mesos sencers) i no puc permetre’m l’obsessió o l’apatia, l’abandonament intens i complet de la vida que deixo. Ara he de trobar la manera de combinar les coses noves que he d’incorporar a la meva vida, amb les coses que la formen ara. També la distància és mes curta, i la comunicació més àgil. També sé que serà més fàcil.
I jo soc diferent ara. Com ho he sigut abans, com ho he estat cada cop. Com ho seré sempre.
No sé. Moltes coses canvien i jo marxo a terres llunyanes. Altre cop estic davant d’un teclat (bé, això es una constant de la meva vida) i escric aquest diari, amb ànim de fer-ho públic. Un altre cicle que no sé per on anirà i on em proposo recuperar antigues eines, antics costums. Un moment on també em proposo practicar noves arts.
No prometo res però de moment he tornat.
Gràcies per la vostra atenció.
Amatent i fidel, Jo



Comentaris tancats a Tu a Boston, jo a Zaragoza

Per què escriure — Per què callar


que no sóc anònim i em callo. Tot i que el silenci m’ha
servit per distanciar d’aquest espai a molta gent a la que estimo, i
per tant temo, encara em miro aquest mirall i busco un reflex borrós
i inconnex. Busco la manera de parlar quan ho necessito, d’alliberar
la meva ànima però no donar pistes definitives, no
deixar constància de la cabòria concreta, de les
prioritats o els deliris.

[@more@]

Em pregunto
per què aquest impuls de silenci, com si d’un antiquat sentit
de la decència es tractés, m’impedeix un simple reclam
taciturn, una queixa genèrica o la pintura d’un desig sens
rostre. Em pregunto què s’ha fet d’aquella essència
anti-negacionista, del desig irrefrenable de compartir algunes idees
(tinguessin o no un interès fora del meu cap), de la dèria
per tancar la barrera imprenetable que sempre he cregut tenir al meu
voltant.

Pot ser he
canviat de parer? Pot ser ara m’agrada aïllar la meva ment de la
resta del món? O simplement em fan por les circumstàncies,
les opinions o les batalles que hauria de lluitar i no lluito.
Simplement no ho sé, i segueixo pensant paraules que
s’esvaeixen en la meva ment, o en document anònim, abans de
passar a la xarxa, a “per què negar-ho”.

I ara em
veig de nou reflexionant, pres d’una necessitat inconscient i voraç
que m’impedeix treballar, o socialitzar, o fer algunes de les coses
pendents. La necessitat de rumiar i trobar les idees que em volten
per cap, la necessitat de verbalitzar-les i sentir-les com una cosa
raonada i controlable. I, sobre tot, la necessitat de trobar
l’expressió i el ritme que, sense ser idoni ni envejable, em
doni una certa sensació de bellesa. L’estètica de la
reflexió, de la paraula pensada i alguns cops escrita, quasi
mai pronunciada.

Ara em
pregunto, en un instant entre tants, si es aquesta la veritable raó,
la causa única o principal de la meva ment atrotinada i
reflexiva. Si l’afany per escriure que em va seduir anys enrere i que
em visita puntualment posseeix la meva personalitat fins a aquest
punt. O potser és simplement una nova procrastinació,
un descobriment altern de la manera de deixar-me dur per l’hedonisme
puntual, pel més estúpid dels hedonismes.

No ho sé
i, al cap i a la fi, sé que avui no arribaré a cap
resposta. Així que simplement deixaré aquesta reflexió
a l’aire. I ara, intentant tornar a costums antics. La deixaré
exposada en aquest racó, a l’espera de que tots la trobem avui
i demà. I qui sap si algun dia, sol o amb la vostra ajuda,
trobaré una resposta.

De tants i
de ningú.

Salva



Comentaris tancats a Per què escriure — Per què callar

El pas del temps, o l’arribada d’un nou post rere un llarg temps de silenci

Em sento més vell. No crec que hagi passat massa temps, des del punt de vista cronològic des de que escribia en aquest bloc amb una periodicitat que no fos anecdòtica. Però em miro a mi mateix i sento que hi ha hagut molts canvis i que la meva ment, sempre inconstant i variable, ha esdevingut bastant diferent. Ara soc més madur, suposo, tot i no ser-ho tant com suposo que crec que caldria.  Ara el doctorat, que semblava un actiu estable, esdevé un pas crític que està a punt d’acabar i el futur, una incògnita enorme i lluminosa, una inquietud constant i, valga la redundància, inquietant.

 I així estic, amb un ull al futur i sens mirar-me els peus. Amb l’etern dubte sobre que vull fer en un futur mitjà o llarg. I amb una sensació de tristesa avui que no sé ben bé com explicar. Una sensació de tristesa que tamcpo en pregunta, doncs els díes apàtics venen i van, però els meus ulls veuen sovint com m’envolten causes de felicitat, instants de joia. Els meus llavis saben que són incapaços de no somriure de tant en tant, quan penso en alguns dels petits plaers de la meva vida.

 I que més dir? De tantes coses que em venien a la ment, i suaument als llavis, quan venia cap a la universitat. De tantes idees que venen i marxen. Com sempre marxen i ara, tot i no quedar-me en blanc, em costa trobar la següent frase, si més no la frase desitjada. Doncs escriure, automàticament i directa, no falla i el paper en blanc (virtual en aquest cas i en molts altres en aquests temps) es va omplint de mica en mica. 

I em pregunto si tota pedra fa paret, si aquest article senzill i poc clar serà un principi d’un renaixement o serà un de tants altres posts aïllats que omplen el present d’aquest espai. Com he dit inicialment, em sento més gran, diferent. Ara tinc més anys, tinc nebots, tinc parella estable, gust per la tranquilitat i ànsies de futu. Ara soc diferent i potser un bloc difrent seria una resposta, però també seria una traició a l’esperit sinzer d’aquest espai. Per què negar el jo d’abans, tot construint-ne un de nou, per què buscar un altre espai? Potser per l’anonimat, o per trobar un lloc on amagar-me de tantes coses. Però aquestes idees tampoc han funcionat en un passat. Ara crec que la millor manera de reconstruir el meu discurs, de recuperar la ilusió per la paraula escrita. Per començar un nou procés com tants que es passen. Es reprendre el que està fet. Recordar qui soc, qui era i qui vull ser.

 Escrivint de nou, ni que sigui per un dia.

 Jo.

Comentaris tancats a El pas del temps, o l’arribada d’un nou post rere un llarg temps de silenci

Deliri d’un mail després de descobrir que la data pot ser-ne, si més no presumptament, la culpable de tot allò que ens passa i, per què negar-ho, prefeririem que li passes a qualsevol altre o, si tot fos possible, a cap persona de les que coneixem, desconeixem o gosem somiar coneixer. Toma título!!





Ves per on que es dimarts i es 13 (les
dues coses en un mateix dia!), així que puc culpar de la meva
desgràcia a algun esotèric Dèu supersticiós
i no preocupar-me pel mal al cap i als ossos, per la feina i el
lleure. Per la meva vida complexa, en un parell de mots.

Per tant, i com que la data m’exculpa,
no m’enrollaré a explicar com odio al Chemistry- A European
Journal
i a les seves paranoies amb el format. I com estic cansat
i cap-adolorit perquè (suposo) estic respirant pijor del
normal. Ni us explicaré més dèries i cabòries,
perquè avui es dimarts i es 13. I no em caso (tot i ser
dimarts), ni “m’embarcu” (vet aquí un palabro
pseudopronunciat).

Simplement deliro, no sé si
menys o més del normal i deixo caure aquestes paraules.

Au.

Bon vent!

Comentaris tancats a Deliri d’un mail després de descobrir que la data pot ser-ne, si més no presumptament, la culpable de tot allò que ens passa i, per què negar-ho, prefeririem que li passes a qualsevol altre o, si tot fos possible, a cap persona de les que coneixem, desconeixem o gosem somiar coneixer. Toma título!!

Un dia entre tants





Semblava escrit a les parets, sentia
als vailets comentar-ho i intentava picar de peus. No parlo d’una
victòria, si és que aquestes tenen lloc al meu viure,
si no del fet de que el dia d’avui no podia ser un dia normal, de la
seva manca de mediocritat. Tot i això la realitat, acostumada
a aquestes jugades, supera les previsions.

[@more@]

Perque fins i tot si parlem del temps
(hi haurà cosa més mediocre de la que parlar?) avui es
un dia extraordinari: plou. Enmig d’una sequera que no sé si
considerar tan magna però que és sobretot mediàtica
i polèmica, avui plou.

Però el motiu que feia el dia
d’avui una data marcada al meu calendari és el sopar d’aquesta
nit, un d’aquells sopars d’unitat que ocurreixen massa de tant en
tant i en el què celebrarem la tesi de l’Ainara i del David.
Deixeu-me, no obstant, que em centri en els motius nouvinguts i que
arofiti l’ocasió (ai qui sapigués escriure avinentesa)
per felicitar l’Ainara per la seva tesi, com vaig fer en altres
moments i per altra gent, quan aquest bloc era més actiu i la
meva vida era, perquè negar-ho tan igual com diferent (i molt
d’ambdues coses).





Parlant d’aquestes felicitacions, una
cosa que m’ha sobtat i sorprés, que m’ha emocionat i agradat,
ha estat conèixer el descobriment d’aquest bloc per part del
Marc (el meu técnic favorit, malgrat que la manca de tècnics
faci que aquest títol serveixi de poc). El seu comentari, a
més de fer-me renèixer l’ànsia per aquest troç
de ciber-espai que em correspon i encissa, m’ha fet tremolar el cor
una altra vegada recordant vínculs d’amistat que tant m’estimo.

Parlant d’amistats que estimo amb
claredat i força però que la meva manera de viure i
sentir (de controlar el temps i els contactes) acostuma a marginar
més enllà del desitjable… Avui el món m’ha dut
dues visites inesperades (bé, una d’elles esperada des d’ahir
al vespre): la del Xavi (que m’ha dut a la feina en cotxe aquest
matí) i la den Pep (amb qui he begut un cacaolat a mig matí).
I de les dues visites, com que em canso ja d’escriure, només
diré que “que alegria y que alboroto”. Que estic content
d’haver-los vist i de tenir-los com amics.

Hola a tots i totes.

Com un riu sens aigua,

Salva

 

1 comentari

Qüestió de temps





El temps, malgrat el nostre gust per relativitzar tot allò
que ens envolta, té un ritme únic i gairebé
inalterable on cada hora son 60 minuts i els minuts, en la gran
majòria dels casos tenen 60 segons.

[@more@]No negaré però, que de vegades ens passen les hores
d’una manera lenta i feixuga, com una tortura suau i intensa,
asfixiant i dolorosa. En aquests casos, l’espera de l’arribada d’un
moment ansiat, una nit d’insomni no desitjat (no confondre amb una
nit de xerinola espontànea i joiosa), pensem que el temps
passa d’una manera més pausada i mirem el rellotge i veiem que
els pals es mantenen inerts (o les xifres varien poc, si ens hem
venut a la comoditat insulsa del rellotge digital).

Altres moments, amb la ment ocupada i el cos en marxa, quan ens
sentim bé o la gresca o tasca no ens perment distreure’ns, els
segons no existeixen i sembla ser que el temps s’escola per algun
resquici de la realitat, fent que l’hora acabi sens haver-nos
pràcticament adonat que hi començava.

I ara? El temps em passa ràpid mentre escric aquestes
paraules, amb la ment capficada, o pel contrari, passa lent i cansat
com passava fins feia una estona (doncs el desfici i la calma d’ànims
injustificada han provocat aquest relat). La veritat es que no ho sé,
que no en soc conscient del pas del temps, i això,
inevitablement, vol dir que m’està passant ràpid (cosa
que m’ha confirmat una mirada ràpida i dissimulada al rellotge
que tinc a la part de dalt de la pantalla).

I per què parlar d’això? No ho sé, ha estat
un impuls, una llum en la foscor, un seguit de mots que del silenci
han sortit a la pàgina en blanc i van donant lloc, poc a poc i
sense parar-se massa a adonar-se’n de les coses, a aquest troç
de text. A aquest bocí d’existència, de vida de paper.

Permeteu-me però, que us faci caure amb un detall de la
primera frase, la que ha donat peu a aquesta cosa, una hora son 60
minuts i gairebé tots els minuts tenen 60 segons. Però
no tots, existeixen els segons intercalars amb els que el nostre
calendari construit a base de rellotges atòmics d’alta
precissió s’ajusta al calendari astrològic. I no deixa
de ser una cosa extraordinària, més enllà de la
seva senzillesa, que això sigui així. Els humans (en un
moment de feblesa m’havia sorgit dir l’home, de manera generalista i
típica, però una por inexplicable i innecessària
cap al sexisme m’ha fet repensar el mot). Els humans (repeteixo), vam
crear el nostre concepte del temps basant-nos en els cicles de la
terra, en l’astrològia, i després amb la nostra
tendència a concretar-ho tot, a millorar-ho tot, a fer-ho tot
més precís i pseudo-perfecte, hem creat un calendari i
una concepció del temps que millora aquests cicles (que son
reals i per tant imperfectes i, per què negar-ho, bells). I
així ens hem d’inventar trampes per ajustar la nostra
representació del temps a la realitat.

I quina representació tenim de la realitat? Això
seria una bona font de discussió, si tingués la
valentia de parlar-ne però ara, per avui i per ara, sento que
ja he dedicat prou temps a discutir sobre res, a seguir unes paraules
que m’han sorgit de l’esperit sens pensar-hi massa. Al cap i a la fi,
amb aquest intent de comprendre una mica més el temps, he
reduit el temps entre post i post i he fet que el meu propi temps
(aquell que si que es relatiu i variable) passi més ràpid.

Simplement fins aviat.

 PS: Permeteu-me explicar, ara que ho penso, que hi ha un altre temps, que si que es relatiu i variable, atzarós i canviant, capritxós i amic. Ah!, i un altre temps que m’ha vingut al ca.

Comentaris tancats a Qüestió de temps

Coses a dir entre el temps de silencis


L’any ha arribat fa estona, i ja va
sent hora de treure la felicitació de nadal del lloc
capdavanter que li he ofert, així que intentaré omplir
un post des del silenci que ara per ara em caracteritza.

D’altra banda, i amig fer alguna cosa
de profit, em disculparé de nou amb una disculpa llarga i
carregosa que no m’atreveixo a escriure aquí i que solament
deixaré caure a la meva ment i la meva boca mig tancada mentre
paso a escriure coses més profitoses.

[@more@]

I ara que estic aquí, omplint
amb paraules el buit, només se m’ocorreix tractar d’explicar
el meu silenci, o com cada cop que el temps passa i la vida esdevé
privada (el bloc mig tancat i en part derruit) és més
difícil seguir amb això, trobar una manera de seguir
amb tot plegat com si no hagués passat res.

Però si que ha passat, la meva
vida ha estat travessada per diverses coses que, en altres condicions
haguessin merescut un millor reflex en aquest món virtual. Un
món que per la meva dessídia ha perdut la llum que
tenia, la seva millor glòria (les vostres visites quotidianes
i comentaris).

Entre aquestes coses que la meva vida
ha dut, permeteu-me saludar per primer cop des d’aquest forum
abandonat a la nova adquisició de la meva família
(estimada sempre), el meu nou nebot Jordi, que d’aquí uns pocs
mesos estarà donant la vara, i plorant i rient, i fent de tots
els que l’estimem ja sense coneixer-lo unes persones més
felices.

Perdoneu-me amics i amigues, estimats i
estimades, éssers en general, que no m’enrolle més ara,
que intente dosificar-me per a recuperar això amb cautela i
ordre, amb un ritme cadenciós però adequat. Cosa
aquesta que, per què negar-ho, sé que no faré.

Au, una abraçada senzilla i
suau.

 

Salva (un d’aquells que esdevenen i
marxen)

Comentaris tancats a Coses a dir entre el temps de silencis

Bon any 2008!!!


Ara em pregunto, i segurament em respondré seguidament, si té algun sentit felicitar l'any i desitjar bondats futures per al 2008, quan el calendari em demostra que ja es febrer. Fa més d'un mes que estem al 2008 i ara em dono compte que encara no havia escrit res en aquest any, senyal inequivoca de l'abandonament al que us tinc sotmesos, i em someto jo per tant i sense evitar-ho. Per tant, i pensant que “más vale tarde que nunca” y que “nunca es tarde si la bicha es buena” (qui diu dicha diu bicha), em proposo felicitar-vos el bon any:

[@more@]

Feliç any 2008.

Espero que aquest nou any que ens visita us porti moltes sorpreses agradables, benediccions i alegries.

 

I ara la resposta: Té algun sentit fer-ho ara? Permeteu-me començar la resposta amb una pregunta: Té algun sentit fer-ho quan toca? Més enllà de convencionalismes socials als quals he de renúnciar per costum, més que per intenció, crec que la principal importància es sentir-se bé amb un mateix per haver-ho fet. I jo ara m'ho sento. Ara em puc culpar d'una falta menys i, amb la tonteria, estic omplent un post en el qual no em limito a queixar-me de que no cumpleixo al bloc i prometre amb la vanitat d'un polític que m'hi posaré amb forces i ganes.

 

Així doncs, Feliç any 2008. I per si perdo la batalla contra aquest bloc:

Feliços anys 2009, 2010, 2011 i 2012!!!

 

Us vull.

Vençut però amb humor.

Salvador Moncho (o saforenc?)

2s comentaris

Misterios sin resolver (resolts a cop de matràs)

Vet aquí que m'he trobat mirant les estadístiques d'aquest bloc que ara llegiu (o potser només hi mireu les fotos). Hi ha un apartat que moltres webs han explotat abans i que m'he decidit a comprovar per buscar alguna cosa interessant: les paraules claus del senyor G (he decidit dir-li senyor G i no Google perquè… perquè sí).

[@more@]


I ara pensareu, aquest és el típic post amb la llista de paraules extranyes i com a molt el comentari “graciosillo” (perdoneu el castellanisme però gracioset no té la mateixa connotació, diria jo). Doncs no, no pretenc burlar-me dels que han trobat aquest racó buscant una cosa que jo no pretenia que és trobés (o que fins i tot em faria por). Jo vull ser bona persona, i he de complaure al meu públic.

Així doncs, anuncio que començo una sèries de posts en els que intentaré donar resposta a les inquietuts, preguntes i recerques, que crec que no van ser satisfactòries en el seu moment.

I començarem donant resposta a dos lectors que demanaven per un tipus de matràs que malgrat ser químic, més enllà d'haver-lo fet servir en moltes pràctiques durant la carrera, no forma part de la meva vida diaria, l'erlenmeyer.

El lector demana erlenmeier simplement i directa. La veritat és que no sé que vol, com que no puc portar-li un erlenmeier a casa (no va ser prou llest i no va posar adreça) en comformaré en explicar-li que és un erlenmeier.

Segons la viquipèdia en català: “El matràs Erlenmeyer és un recipient de vidre que s’utilitza en els laboratoris, te forma de con i te un coll cilíndric, és pla per la base. S’utilitza per escalfar líquids quan hi ha perill de pèrdua per evaporació o com a titular en l'anàlisi quantitativa. Fou dissenyat per Richard August Carl Emil Erlenmeyer en 1861.”

Un lector atent haurà notat perquè cercant erlenmeier no s'arriba a bon port així que, com que comparteixo amb qui cercava la errada per hipercorrecció, m'abstinc d'explicar-la. Simplement us deixo una imatge d'un amic erlenmeyer (sé de bona tinta que aquest és amb y llatina) ple amb el que com a home que veu la tele no puc equivocar-me si identifico com a sang de regla.

Erlenmeyer

I ara, si em permeteu aprofitar la ocasió, donaré també resposta a un altre lector que demanava per un erlenmeier català. En aquest cas em conformaré només amb posar-hi una fotogràfia 

Erlenmeyer català

Obviament, a més de la barretina se'l reconeix per l'accent i per què és molt més complicat treure'n el contingut.

Fins a reveure.

 

 

 

1 comentari